Las otras Navidades

Llegó Diciembre, mes de fiestas y recogimiento familiar, felicitaciones y buenos deseos. Una época donde todos queremos ser un poco mejores,de lo que hemos sido durante el año, es el momento de acordarnos de aquellos que hemos tenido olvidados largo tiempo, y que al llegar estas fechas nuestro corazoncito los reclama.

En nuestra infancia aprendimos que en nuestro mundo occidental, la Navidad al margen del carácter religioso, también tiene un componente integrador en las personas, hacemos una pauta en nuestra lucha por la subsistencia, que aprovechamos para recargar fuerzas, un ejercicio mental y físico, nos lavamos la cara de la mugre acumulada durante el año, y por unos días intentamos ser más amables con los de nuestro entorno, e integrarnos en la alegría general.

En todas las culturas y religiones existe esta forma de obrar, lo único que cambia es el carácter de la festividad y la fecha. En épocas ancestrales habían ritos llamados paganos, que ya tenían esta función.

Durante la guerra civil en medio de la penuria que sufríamos con familias separadas y el horror a cada paso, al llegar estas fechas las recordamos con añoranza , aunque fuera por un solo instante, mentalmente necesitábamos creer que cuanto sucedía era un mal sueño que pronto acabaría.

No importa raza, religión o credo, desde que nos consideramos animales racionales siempre hemos precisado periódicamente, hacer cura de humildad para demostrarnos que tenemos sentimientos, y la egoista forma de actuar, es solo producto del entorno belicioso en que vivimos, la lástima es que sea un gesto muy escaso durante el año, el resto mayormente nos dejamos llevar por los instintos más primitivos, asemejandonos más a los irracionales.

Foto: Esther Silva

Els vells joves

Arribar a edat avançada en bon estat físic és una sort, molt més conservant las ganes de viure, i el delit de continuar fent coses que molta gent les creu més pròpies de joves. En ocasions aquestes persones actives son incompreses pels demés, el seu dinamisme topa en la forma d'actuar, de la majoria de persones de la seva mateixa edad, consideren que no està en consonància i es mofen d'ells dient que volen tornar a la juventut.

Si es dediquen a tasques voluntàries, sigui pel sol fet de estar ocupats, han d'escoltar veus altisonants titllares d' il·lusos, per sort sempre troben algú que reconeix la seva feina i els enten, inclós alguns dels mateixos que els critiquen, per sota mà ho reconeixen.

Si busquem la raó d'aquests comportaments envers ells en trobaríem varies, uns perque s'acomoden a viure sense complicacions i no volen fer res que interfereixi en lo quotidià, d' altres tenen hàbits estrictes o rutinaris i creuen que la persona ha d'actuar d'acord a l'edat, pero tots tenen en comú no veure amb bons ulls que hagi gent emprenedora que els posi en evidencia. Per contrarestar es jacten de la seva vida relaxada i formal, dedicada sols a la famìlia i diversions, desmereixen la labor d'aquells que sense tenir en compte l'edat encara tenen inquietuts a la vida.

D'uns anys cap aqui aixó va canviant, las persones majors es tornen més obertes, es van treient de sobre antics complexos, s' arreglen més, sigui perque veuen els altres i no volen ser menys. La qüestió és que avui dia fan més goig. Ara sols falta asumir en general que al finalitzar la nostre vida laboral podem continuar sent útils fisic i mentalment a la societat. Prenem com exemple aquells que sempre tenen alguna cosa que fer l'endema.

La pobreza

Se habla mucho de la pobreza pero ¿qué consideramos ser pobre?. El diccionario lo define entre otras cosas, menesteroso y falto de lo necesario para vivir.

En nuestro mundo privilegiado, con parámetros de bienestar altos, carecer de ciertos objetos o placeres mundanos, nos hace sentir desgraciados, relacionamos el concepto de pobreza, con el nivel de vida del entorno en que vivimos.

Me pregunto si entendemos el significado de la palabra POBRE. Nos hemos acostumbrado a calificar así a aquellas personas que viven en un plano inferior al nuestro, ligereza que nos hace perder la perspectiva de lo que es verdaderamente la pobreza, aquella que se intenta sobrevivir, en condiciones infrahumanas faltando lo mas primordial: un techo y algo que llevarse a la boca.

La solución del hambre y la miseria es difícil, ni tan siquiera los países ricos se ponen de acuerdo para erradicarla.

Comencemos nosotros por comprender la diferencia entre ambas pobrezas, quizás nos sintamos más satisfechos con lo que tenemos, y estaremos más dispuestos ayudar a los que carecen de casi de todo.

DESPERTAR D'UN MAL SOMNI

Ha fet falta passar molts anys, retornar la democràcia, sentir parlar de la Memòria Històrica, perquè homes i dones d'aquest país, testimonis directes de la guerra civil espanyola, es decidissin a les acaballes de la vida, a explicar obertament les seves experiències. Majoritàriament són relats personals i de l'entorn pròxim, vistos amb els ulls d'una joventut, que cert dia es troba involucrada, de la mà dels seus progenitors, en un injust conflicte armat que els marcarà per vida, on perdran la innocència, i patiran gana privacions i fins i tot la mort.

Fins fa poc aquestes íntimes històries, es limitaven a narrar-les a familiars i amics. Quaranta anys de repressió, havien calat profundament en la gent, els vencedors segrestaren la llibertat, i sembrat la por als cors, ens inculcaren acceptar el règim franquista com un mal menor, esporàdicament se encenien llumetes d' oposició, curtes bufades d' aire fresc que no anaven més enllà. Va ser necessària la mort del dictador per fer trontollar els fonaments, recuperar els valors arravassats, per sentir-se lliures novament.

Tot despresos del temor, els supervivents d'aquella generació continuem estant recelosos, ens causa preocupació qualsevol petita alteració, social o política fora de lo normal, instintivament rememorem el passat, i ens venen en ment imatges que creiem desterrades. Són els moments de fer pinya i demanar seny als polítics i poderosos per dirimir las diferències pacíficament, que les noves generacions no hagin de patir mai un enfrontament fratricida com aquell, aconseguir-les dependrà de tots plegats.

La nostra aportació és deixar constància, d'aquells dramàtics esdeveniments i les repercussions que van tenir, poca cosa més podem fer. El temps i la història determinarà, si valgué la pena l' esforç .

LA COMPETICIÓ SENSE FI

Poder demostrar el nostre valer coneixements, o superioritat front els altres, és un anhel constant al llarg de la nostra existència.

Fem una espècie de competició en tots els actes que intervenim. Poques persones en el curs d'una tertúlia, per poca idea que tinguin sobre el tema que es tracta, no opina, sempre intentem dir la nostra, si ens sentim desplaçats, farem lo possible per portar la conversa al nostre terreny, es fa instintivament. Hi ha qui és molt hàbil en aixó, a vegades la tàctica fracassa, llavors ens notem incòmodes, i farem perque s'acabi quan abans la conversa. Existeix una petita minoria dels que saben escoltar coneixent el tema, interiorment es senten superiors; d'altres callen, per no posar en evidencia la seva mancança, postura defensiva de menyspreu En aquests jocs tots som partíceps, la vida es un torneig amb infinitat de modalitats, la recompensa es satisfer el nostre jo, fins i tot de la derrota intentem fer un arma, obligant al vencedor a reconeixer un resultat ajustat, el bon perdre, la noblesa del enfrontament etc.

Traslladat al món familiar i amistats, la nostre posició jerarca, o dintre del grup, la tenim molt en compte. Si a causa de passar un mal moment fisic o moral, la notem disminuint, recorrerem als sentiments primaris i obligarem a estar per nosaltres, en previsió de no ser arraconats. Si aixó falla i la persona en qüestió té poder econòmic o d' altre índole, aquesta atenció l'exigirà.

El silenci també pot ser forma d' imposar: la finalitat es moure als demés a preguntar - que tens , no et trobes be,- els estic dient "sóc aquí esteu per mi". I les llàgrimes, que tenen la virtud de doblegar els cors més durs, els infants just al néixer, las fan servir per aconseguir lo que volen, acostumem a dir "qui no plore, no mama".

El sexe també es una eina formidable per dominar. Al llarg de la història s'ha empleat per gaudir de poder i diners. Contínuament es diu que és un dels principals motors que mou el món. A l'àmbit de la parella, sovint serveix per anivellar la preponderancia d'una de las parts.

Aquests i molts d' altres, són exemples quotidians que esgrimim a fi de conservar e incrementar, la nostre posició en l'entorn, tot sent importants perque ens afecten directament. Res comparable a triomfar en alta competició, o pugnan contre altres aspirants, a llocs importans on ens donem de cor i ànima darrera l'èxit. Si es materializa i va acompanyat d'imatge rellevant, aleshores es pot caure fàcilment, en la supérbia o despotisme, expandint la seva superioritat a quotes insospitades, fet molt comú en les finances o la política.

Esta vist que l'instint de supervivència que ens dota la naturalesa, molt abans de veure la llum, el pas del temps mitjançant l'intel·ligència, la transformem en un arma de defensa i atac, que conscientment utilitzem a cada pas, amb tota naturalitat. Hem fet moneda corrent la violència, hipocresia, seducció, adulació, i moltes més, com a pautes a seguir per a assolir els nostres proposits, a cada situació intentem trobare, la sortida mes idónia als propis interessos, som uns estrategues nats. La meta és estar a la cresta de l'ona: si som vençuts treurem forces de la flaquesa, esperant el moment de refer-se i tornar el cop. Sols deixem de lluitar al morir. Així i tot sempre pot haver qui utilitzi el teu record per fins propis.

Jubilarse y Vivir

En ocasiones, pienso que a las personas mayores, por regla general nos cuesta emprender proyectos a largo plazo. Será que inconsientemente, estamos fijando plazo a nuestra existencia, y consideramos que no vale la pena iniciar algo, que posiblemente, no podamos terminar.


Por descontado hay personas que a lo largo de su vida han sido emprededoras, y al llegar a la vejez lo siguen siendo, pero aún son las menos. En nuestra vida cotidiana buscamos excusas para todo, nos atrae la vida fácil sin complicaciones, es corriente ver personas que se dan por vencidas antes de intentarlo. Por suerte, de un tiempo hacia aquí, esta forma de interpretar la vida está en retroceso: los mayores se cuidan más, consideramos normal verlos en sitios que años atrás eran impensables, efectuan actividades físicas y mentales, como baile e informática entre otras. Éstas y muchas otras han dado un nuevo significado a su existencia.

Un paso muy importante ha sido la creación de las Asociaciones de Jubilados y Pensionistas, donde pueden realizar dichas actividades y muchas más, o practicar el voluntariado, ayudando a los demás en un ambiente propio a nuestra edad, para ello sólo falta conservar el deseo de seguir viviendo en plenitud, y considerarnos necesarios. Aún recuerdo antaño, los grupos de ancianos deambulando por los jardines, sin otra cosa que hacer, que contarse sus recuerdos, o bien sentados en las escaleras del metro, para estar más calientes. Celebremos que esto haya pasado a mejor vida.

Por suerte, esta nueva manera de entender la vida va tomando cuerpo y cada día somos más los que creemos que concluída nuestra etapa en activo -a nivel laboral- nos quedan aún muchos años para disfrutarla plenamente y ser útiles a la sociedad.